Saber guanyar i saber perdre
Les persones, ja des dels nostres avantpassats més llunyans, aquells micos que vivien en coves i es desparasitàvem els uns als altres, sempre hem sigut competitius. Competim per tot i a tota hora. Pel menjar, per la millor casa, per la millor parella, per la millor feina, en definitiva per guanyar en qualsevol àmbit, ja siguin més diners a la feina, ja sigui per simplement guanyar la partideta al parxís familiar d’una soporífera tarda de diumenge.
Com sempre i com tot a la vida, hi ha persones més o menys competitives, algunes arribant a l’extremisme de la competitivitat i d’altres antagònicament conformistes. Jo personalment no soporto cap dels dos extrems. Entenc que és bo voler guanyar però sense encegar-se si no s’aconsegueix. El repte de guanyar el que sigui ens fa esforçar-nos més per aconseguir-ho, d’alguna manera ens fa més forts i més enginyosos. També entenc que el tansemenfotisme general davant qualsevol repte ens fa estancar-nos com a persones. Quan veig algú amb un esperit competitiu nul, que es conforma amb la derrota perquè li sembla igual que la victòria, he de reconèixer que em poso malalt. No soporto els perdedors que no oposen resistència, és com una altra manera de fer trampes…
En definitiva i al final de qualsevol repte, al final es guanya o es perd. Si es guanya cal estar satisfet però no cal entrar en l’eufòria permanent. No sempre es guanyarà i sempre es pot millorar. I si es perd no cal entrar en la desesperació. Pel proper repte cal anar més preparat i no cometre les errades que t’han portat al fracàs. I en qualseol dels dos casos no s’ha de fer de la victòria o de la derrota la nostra carta de presentació constant. La vanitat o el victimisme, tard o d’hora, es paguen cars…
Explore posts in the same categories: Joan, que és maca la vida, reptesEtiquetes: guanyar, perdre, reptes
You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.
