Anar fent… que no és poc

Ja és ben veritat que a la vida s’han de saber aprofitar les oportunitats, perquè moltes vegades només les tens una vegada i si la deixes escapar, passes la resta de la vida lamentant la teva indecisió. A vegades tornen a passar una segona vegada, com si per gràcia divina se’t concedís la redempció de la culpa passada. I si també la deixes escapar de nou, no quden prou lamentacions al món per apaivagar la teva pena.

És clar que hi ha classes i classes d’oportunitats. Hi ha gent que es lamenta anys i anys per no haver assistit a un concert de rock d’una banda ara ja desapareguda o per no haver guardat aquell telefon d’aquella noia que va conèixer en una nit de festa. Són oportunitats de poca volada, a priori. En un nivell superior hi ha els qui lamenten no haver acceptat aquella feina que li van oferir en la que hagués pogut progressar, els que es pregunten perquè no va comprar aquella casa que ara veuen que era una ganga, aquell que no va gosar iniciar aquell negoci que hagués funcionat tan i tan bé… frustacions totes elles més ambicioses i personals. En qualsevol cas, a tots en algun moment se’ns ha escapat alguna oportunitat que hem lamentat, sigui de més o de menys imporància.

A l’altre cantó de la balança hi ha els oportunistes professionals, que en aquest país on m’ha tocat viure és una espècie abundant. Moltes vegades també se’ls anomena “chaqueteros”, pilotes o venuts. Són aquells que aprofiten un èxit aliè per fer-se propaganda a favor d’ells, els que aprofiten les oportunitats encara que s’hagin d’arrossegar i s’hagin d’humiliar, els que no entenen el concepte de treball en equip. Són els que no tenen problemes en dir-te avui blanc i demà negre, els que prometen solucions impossibles, els que es mouen simplement per interès. Si voleu trobar exemples d’aquest tipus de personatge adreceu les vostres mirades cap als polítics i els seus arguments, sigui quin sigui el seu partit i la seva ideologia. Són autèntics professionals (i mai més ben dit) de l’oportunisme. Des de les eleccions (mai ningú reconeix un mal resultat), fins l’acció de govern o d’oposició. Tot és oportunisme de pa sucat amb oli.  Lògicament qualsevol persona sense escrúpols que estigui disposat a jugar a la demagògia i que d’ella en faci el seu discurs “salvador” pot entrar en la roda oportunista i fer-se polític.

Ben segur que aviat es col·locarà, per això només li cal ser oportunista…

This entry was posted on 5 febrer 2010 at 7:19 pm and is filed under 1, Joan, política. You can subscribe via RSS 2.0 feed to this post's comments.

Etiquetes: oportunisme, política