Una nevada inusual

Posted 8 març 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, ficcions reals, notícies
Tags: ,

Avui li ha donat per nevar a tota Catalunya. I no una mica, no. Ja que neva, que estigui bé!!! I vinga neu i vinga a sentir a la gent dient. “Ooooooooooohhhhhhhh!!!! Que macoooooooooo!!!!” i també la versió “Ooooooooooooh!!! Que xulooooooooooooo!!! Per què no neva més soviiiiiiint????”.

I apa, tothom mirant per la finestreta de torn com van caient quantitats industrials d’aigua gelada que, de mica en mica es van acumulant a les teulades, als cotxes aparcats, al mobiliari urbà i fins i tot als carrers dels pobles i ciutats afectats. I mentre es va acumulant el gruix de neu, també proporcionalment es van acumulant els problemes circulatoris, les relliscades fortuites i els problemes en general. I és que el que està clar és que no neva mai per aquestes contrades perquè no toca que nevi. I encara hem de donar gràcies que no nevi més sovint perquè no estem preparats per això, encara que l’alcalde de Barcelona cregui que sí. No som un país avesat a la neu, no és la nostra companya habitual i, com a opinió molt personal, millor que no ho sigui.

I és que com continuï nevant a aquest ritme ja em veig improvitzant unes raquetes de neu per poder caminar pels carrers de Sabadell. I és clar, les raquetes que tinc més a mà ara mateix són les “pales” d’anar a la platja. Si els hi faig un parell de foradets a cadascuna i hi passo els cordills de les sabates per poder-me-les fixar, ja tinc un tema solucionat… i és que a vegades la meteorologia t’obliga a utilitzar l’enginy! Amb el carret del meu fill també  hauria d’improvitzar: per exemple treure les rodes i posar-hi el pal de l’escombra i la fregona a modus d’esquís, i així ja tinc el trineu muntat…

Jo, sincerament,  sóc un “bitxo” de calor, sobrevisc tot l’hivern esperant l’estiu i el bon temps, els dies llargs, amb moltes hores de sol, quan ve de gust sortir a passejar al vespre i poder gaudir d’aquella cerveseta ben freda en una terrasseta mentre xerres amb els amics. I les pales de tenis me les guerdo per la platja, on puc muntar llargs partits de resultat incert que fan més agradable les estades vacacionals a la costa…

Comments: Be the first to comment

Ja hi ha data

Posted 3 març 2010 by Joan Poch
Categories: 1, Joan, ficcions reals, notícies, política
Tags: , ,

Finalment ja tinc data per l’operació de genoll que espero des de fa uns 25 mesos aproximadament: dimecres que ve, dia 10 de març m’operaran. Com podeu imaginar no és una cosa que faci massa ilusió però és necessària per l’estabilitat de l’articulació… doncs vinga!

Val a dir que aquesta mateixa setmana a les notícies parlaven de les llistes d’espera, excusant-se que no s’havien pogut reduïr però que tampoc havien augmentat. Quins cullons! Parlaven dels terminis de diversos tipus d’operacions i concretament  que la mitjana d’espera per les artroscòpies estava en torn als 5-6 mesos… m’imagino que hi deu haver molta gent a Catalunya que com a molt es deu haver d’esperar 1 o 2 dies perquè li facin, perquè si no, no entenc aquestes dades i d’on surten aquestes mitjanes. Jo he haut d’esperar 25 mesos!!!

En fi, com sempre la política i les mentides, que no poden viure ni es poden entendre l’una sense l’altra…

Comments: Be the first to comment

L’edat de Crist

Posted 1 març 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, aniversaris, ficcions reals, que és maca la vida
Tags: , , ,

Dissabte va ser el meu aniversari. Fa 33 anys, en un diumenge de febrer de 1977 em vaig decidir a sortir. Néixer en diumenge diuen que ja és néixer cansat, però prometo que no ho vaig fer expressament, jo no n’era conscient. El cas és que van caient els anys inexorablement i me’ls vaig carregant a l’esquena sense massa remodiments ni temps per pensar que em faig gran. Però el fet que no tingui temps per pensar-hi no vol dir que no m’estigui fent gran i, el que potser és pitjor, que m’estic fotent vell!!! Sí, sí, el primer és reconèixer-ho, i els símptomes físics així ho indiquen. Però s’ha de ser agraït i per aquest motiu voldria dedicar unes línies a un company de viatge molt especial, que sempre ha estat amb mi i que ara demana pas a marxes forçades. Va per tu, amic cabell:

“I és que ara que encara no m’ha abandonat del tot vull acomiadar-me de la meva mata de pèl, aquesta que m’ha acompanyat durant més de 3 dècades, amb diferents mides i formes, però sempre fidelment arrapada a la meva closca. Ara cabell meu que comeneces a demanar l’emancipació és quan me n’adono de tots els bons moments que hem compartit. Sempre et tindré present quan repassi les fotografies de la infància i l’adolescència i fins i tot una miqueta més enllà. El meu cuir cabellut es va despoblant lenta però inevitablement, complint les regles més bàsiques de la genètica. Però  no vull que tinguis pressa en marxar estimat meu, pots quedar-te amb mi tot el temps que vulguis. Fins i tot si vols pots repoblar naturalment el meu cap i reviure temps passats d’abundància i generositat pilosa. Per la meva banda no posaré impediments en la teva decisió, sigui quina sigui. Si vols abandonar-me del tot ho entendré i em conformaré amb el meu nou status de calb, encara que la meva alegria seria que mai m’abandonis del tot i tenir-te sempre present, lluint-te orgullós per més blanc que et tornis. Tu tens la paraula esimat cabell.”

Així doncs, en aquest any en el que entro, l’any de la simbòlica xifra dels 33, aniré acomiadant-me amb temps de tots els trets distintius de la meva joventut i aniré donant la benvinguda a la segona edat. Perquè per molt jove que un es senti, hi ha una sèrie de trets físics que et van indicant el camí cap a la maduresa… la maduresa… la creu de tots!!!!

Comments: Be the first to comment

Gestos

Posted 16 febrer 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, ficcions reals, paranoies
Tags:

Què difícil que es fa de vegades entendre a la gent i els seus comportaments. Què complicat pot suposar mirar de justificar els egos o l’enveja aliena, mirar d’argumentar conductes egosites de la gent en general, i més si a més és gent de la que t’estimes. Quan t’aprecies algú és perquè prèviament aquesta persona ha fet suficients mèrits per despertar en tu aquesta estima. Segur que en temps passats hi van haver mil històries per recordar, experiències viscudes en plural que van forjar aquella relació. Segur que hi ha anècdotes per recordar, situacions per riure i també per plorar, fins i tot moments intranscendents han cimentat aquesta estima. Milers de gestos amables, recíprocs i altruistes hauran estat habituals al llarg d’aquesta relació.

Però a vegades una sola acció s’ho pot carregar tot, una mala elecció individual pot condemnar una relació modèlica. I a partir d’aquí cada moment potser serà una nova ocasió per ignorar-se, per fer una mica més gran l’escletxa entre egos. Cada petit gest serà malintencionat i de ben segur que serà contraatacat amb una resposta potser desproporcionada. Ara ja s’han perdut els arguments i la veritat. Ara cadascú ha de mirar per ell mateix i mirar de fer le màxim mal possible a l’altre.

Perquè el món gira i gira inevitablemnte, i pel camí es va omplint de gestos, bons i dolents, que deixen cada història particular en una mera anècdota més dins l’absurd general.

Comments: Be the first to comment

Una sessió amb “golfinhos”

Posted 9 febrer 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, familia, ficcions reals, que és maca la vida, vacances
Tags: , , , ,

Aquest cap de setmana s’ha fet efectiu el regal de l’aniversari de la Núria i per això hem marxat tots tres de cap de setmana. Dissabte vam agafar l’avió cap a Sevilla, on vam llogar un cotxe  per anar fins a Huelva a passar la nit. I l’endemà, de nou a la carrtera per anar fins a Portugal per fer efectiu el regal de la Núria: un bany amb dofins!!! La veritat és que crec que per ella va ser una experiència molt especial i amb la cara de felicitat que feia jo em vaig sentir ben satisfet. Aquí us poso alguna foto perquè jutgeu vosaltres mateixos:

Si algun dia aneu per la zona d’Algarve us recomano la visita al parc de zoomarine (http://www.zoomarine.pt/) i si us agrada, no deixeu de fer el bany amb dofins (“interacçao com os golfinhos” li diuen).

Anècdota 1: per la vostra informació us diré que a Portugal tenen una hora menys. Que ja ho sabieu? Molt bé, jo no. I vam arribar al parc pràcticament una hora abans de que obrissin… per mi eren les 10:20 aproximadament i veient els accessos tancats em dirigeixo a unes oficines on hi veig gent i els pregunto com és que no està obert.

- “Abrimush a la diesh” – em contesta en un castellà del tipus Cristiano Ronaldo del Crackòvia.

- Ya, ya, por eso te lo digo…- li contesto jo tot ofès..

- Señor, aquí esh una hora menus que en Espanha…

- Aaaaah, valeeeee… es verdad, es verdad… perdón, perdón…

Ridícul espantós. Crec que vam ser la riota del personal tota la jornada. Jo crec que s’ho van dir pels “walkie-talkie” (o com cullons s’escrigui) i tots els treballadors ho sabien…

Anècdota 2: A l’entrar a Portugal, just passar el pont per sobre el Guadiana que uneix Espanya i Portugal, un home uniformat em fa senyals perquè pari el cotxe i em posi cap a la dreta, en una mena de voral que hi ha… què passarà? Ens revisaran l’equipatge? Serà un control de duana com els de les pel·lícules??? Res d’això! Una punyetera enquesta!!!! Es tractava d’una enquesta sobre el transport ferroviari… quins cullons!!! Un tio em para a les 9 del matí d’un diumenge (més tard vaig descobrir que en realitat eren les 8 AM en aquell país…) en plena autovia, només perquè estan fent una enquesta… el déu que els va parir!!!

Comments: Be the first to comment

De professió oportunista

Posted 5 febrer 2010 by Joan Poch
Categories: 1, Joan, política
Tags: ,

Ja és ben veritat que a la vida s’han de saber aprofitar les oportunitats, perquè moltes vegades només les tens una vegada i si la deixes escapar, passes la resta de la vida lamentant la teva indecisió. A vegades tornen a passar una segona vegada, com si per gràcia divina se’t concedís la redempció de la culpa passada. I si també la deixes escapar de nou, no quden prou lamentacions al món per apaivagar la teva pena.

És clar que hi ha classes i classes d’oportunitats. Hi ha gent que es lamenta anys i anys per no haver assistit a un concert de rock d’una banda ara ja desapareguda o per no haver guardat aquell telefon d’aquella noia que va conèixer en una nit de festa. Són oportunitats de poca volada, a priori. En un nivell superior hi ha els qui lamenten no haver acceptat aquella feina que li van oferir en la que hagués pogut progressar, els que es pregunten perquè no va comprar aquella casa que ara veuen que era una ganga, aquell que no va gosar iniciar aquell negoci que hagués funcionat tan i tan bé… frustacions totes elles més ambicioses i personals. En qualsevol cas, a tots en algun moment se’ns ha escapat alguna oportunitat que hem lamentat, sigui de més o de menys imporància.

A l’altre cantó de la balança hi ha els oportunistes professionals, que en aquest país on m’ha tocat viure és una espècie abundant. Moltes vegades també se’ls anomena “chaqueteros”, pilotes o venuts. Són aquells que aprofiten un èxit aliè per fer-se propaganda a favor d’ells, els que aprofiten les oportunitats encara que s’hagin d’arrossegar i s’hagin d’humiliar, els que no entenen el concepte de treball en equip. Són els que no tenen problemes en dir-te avui blanc i demà negre, els que prometen solucions impossibles, els que es mouen simplement per interès. Si voleu trobar exemples d’aquest tipus de personatge adreceu les vostres mirades cap als polítics i els seus arguments, sigui quin sigui el seu partit i la seva ideologia. Són autèntics professionals (i mai més ben dit) de l’oportunisme. Des de les eleccions (mai ningú reconeix un mal resultat), fins l’acció de govern o d’oposició. Tot és oportunisme de pa sucat amb oli.  Lògicament qualsevol persona sense escrúpols que estigui disposat a jugar a la demagògia i que d’ella en faci el seu discurs “salvador” pot entrar en la roda oportunista i fer-se polític.

Ben segur que aviat es col·locarà, per això només li cal ser oportunista…

Comments: 2 Comments

Jofre

Posted 31 gener 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, Jofre, aniversaris, familia, que és maca la vida
Tags: ,

Veig en tu el millor de la teva mare i meu. Veig en tu el motiu fonamenatal per creure que aquesta vida val la pena. Et miro i despertes sentiments en mi que mai hagués pensat que existissin. Ets sense cap mena de dubte el millor que he fet mai i espero estar a l’alçada que em correspon per mirar de fer de tu una bona persona, un tio noble i amb criteri. Vull dedicar-te le màxim possible dels meus esforços i energies, vull gaudir-te les màximes hores possibles, veure’t créixer i aprendre, veure com superes els petits entrabancs i les pors. Sempre seré ben a prop teu per ajudar-te si em necessites i per deixar-te fer quan així ho vulguis.

Per molts anys Jofre!!!!

Comments: Be the first to comment

Ja sóc .cat

Posted 27 gener 2010 by Joan Poch
Categories: 1, Joan, internet, notícies
Tags: , ,

M’ha costat un quants dies aconseguir-ho però finalment he pogut redirigir el meu bloc al domini joanpoch.cat. Haig de reconèixer que he necessitat ajuda externa, però finalment ho he aconseguit.

Contestant a la pregunta que més d’un ja m’ha fet anteriorment en persona, ho he fet perquè sí, perquè em feia il·lusió fer-ho des del moment que van sortir els dominis .cat. El .cat és una marca que m’agradarà portar amb orgull i, ja que de tant en tant deixo coses penjades a la xarxa i que evidentment estan escrites amb la meva llengua, no està de més que portin aquest segell. Si algú en vol informació que  consulti la web http://www.domini.cat/ . També vull dir que jo he registrat el meu domini a través de http://www.active24.cat/ i la veritat és que m’han tractat molt bé i m’han guiat encertadament en tot el procés.

Doncs ja està, avui celebro que ja sóc un .cat. Ja veus quin panorama…

Comments: Be the first to comment

Sr. Norimaki: Teoria de les persones més o menys equivocades

Posted 18 gener 2010 by Joan Poch
Categories: 1, Sr. Norimaki, ficcions reals
Tags: , , ,

Ja coneixeu el Sr. Norimaki, us n’he parlat altres vegades. Una altra de les teories d’aquest gran mestre de la vida fa referència a la denominació que la gent fem de les bones persones o les males persones. Segons ell no n’hi ha de persones bones o dolentes. Les persones són d’inici totes iguals, el que passa és que n’hi ha de més o de menys equivocades.

El seu raonament es basa en el següent: algú que considera que el que fa algú altre és de mala persona, per algú altre (començant per la mateixa mala persona al nostre entendre) és el que cal fer, el que és correcte i el que han de fer les bones persones. Així mateix, en el nostre normal esdevenir, algun dels actes que per nosaltres poden resultar més rutinaris i normals, per algú altre pot resultar un acte de persona repudiable i de moral definitivament perduda. És per això que ell considera que les perones estan més o menys equivocades segons el normal entendre de cadascú.

Per exemple, ara que està tan de moda el tema taurí, el mestre Norimaki ens diu que el que els antitaurins consideren que és repudiable, de mala persona, de torturadors i que hauria d’estar prohibit, pels “protaurins” és una mostra cultural i és de mala persona voler acabar amb aquesta tradició centenària. Mirat pel punt de vista de cadascuna de les dues parts, l’altra part no queda en massa bona posició. Segons en Norimaki, és un conflicte que res té a veure amb ser bona o mala persona, sinó que ambdues part es basen en principis equivocats.

El mestre diu que quan algú està convençut que el que està fent ho està fent bé, res del que li puguin dir el farà canviar d’opinió, doncs ell creu que el que fa és el correcte i el que està malament és el que proposa la part contrària. En aquest punt inclou personatges tan diferents com dictadors (Franco, Hitler, Pinochet…) als que ell texualment “detesta” però als que acusa d’estar “terriblement equivocats” més que de males persones. Igualment té la mateixa consideració amb tots i cadascun dels grups terroristes que puguin existir, amb els dirigents polítics, amb els protagonistes de conflictes bèl·lics, etc.

Així dons i sempre segons el mestre Norimaki, a la vida hi ha diverses classes i categories de persones als ulls de cadascú i les valorem millor o pitjor segons el grau d’equivocació que tenen al nostre normal entendre… que podria ser equivocat… en fi…

Comments: Be the first to comment

Saber guanyar i saber perdre

Posted 15 gener 2010 by Joan Poch
Categories: Joan, que és maca la vida, reptes
Tags: , ,

Les persones, ja des dels nostres avantpassats més llunyans, aquells micos que vivien en coves i es desparasitàvem els uns als altres, sempre hem sigut competitius. Competim per tot i a tota hora. Pel menjar, per la millor casa, per la millor parella, per la millor feina, en definitiva per guanyar en qualsevol àmbit, ja siguin més diners a la feina, ja sigui per simplement guanyar la partideta al parxís familiar d’una soporífera tarda de diumenge.

Com sempre i com tot a la vida, hi ha persones més o menys competitives, algunes arribant a l’extremisme de la competitivitat i d’altres antagònicament conformistes. Jo personalment no soporto cap dels dos extrems. Entenc que és bo voler guanyar però sense encegar-se si no s’aconsegueix. El repte de guanyar el que sigui ens fa esforçar-nos més per aconseguir-ho, d’alguna manera ens fa més forts i més enginyosos. També entenc que el tansemenfotisme general davant qualsevol repte ens fa estancar-nos com a persones. Quan veig algú amb un esperit competitiu nul, que es conforma amb la derrota perquè li sembla igual que la victòria, he de reconèixer que em poso malalt. No soporto els perdedors que no oposen resistència, és com una altra manera de fer trampes…

En definitiva i al final de qualsevol repte, al final es guanya o es perd. Si es guanya cal estar satisfet però no cal entrar en l’eufòria permanent. No sempre es guanyarà i sempre es pot millorar. I si es perd no cal entrar en la desesperació. Pel proper repte cal anar més preparat i no cometre les errades que t’han portat al fracàs. I en qualseol dels dos casos  no s’ha de fer de la victòria o de la derrota la nostra carta de presentació constant. La vanitat o el victimisme, tard o d’hora, es paguen cars…

Comments: Be the first to comment

« Older Entries