Més val agafar-s’ho en conya

Publicat 24 gener 2012 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags: ,

Avui amb un dels clients amb els que tracto habitualment parlàvem i repassàvem l’actualitat més recent, com sempre notícies no massa bones… Els que em coneixeu i em patiu quotidianament sabeu que jo sóc dels que faig broma de tot, perquè considero que tot és susceptible de fer mofa, sempre i quan no faltis al respecte a ningú, està clar. És evident també que el sentit de l’humor cadascú se l’agafa com vol i el desenvolupa en major o menor mesura. Igual que jo faig broma de tot, hi ha gent que no fa broma de res. Tot és respectable. A vegades però costa trobar el punt exacte entre ser graciós realment o semblar un “gracioset” de pa sucat amb oli.

Un parell d’exemples, situacions quotidianes, de les que et pots trobar més o menys cada dia:

L’altre dia un senyor al que jo trucava perquè  m’havia deixar nota que així ho fes m’agafa el telèfon i em contesta amb un “Digame?”. A mi em va sortir contestar automàticament “ME”, fort i sec, convençut i sense dubtar. Et pot replicar de moltes maneres i llavors veuràs quin nivell de sentit de l’humor té, comparat sempre amb el teu i si li “ha sentat” bé o no la brometa. Val a dir que en aquest cas va dir “Como dice?”. I jo li vaig dir “si usted quiere que le diga me, yo le digo me.” Va riure una bona estona i després va fer-me la consulta tal com volia.

Un altre dia entra el carter, bastant de la broma normalment, amb allò ple de gent fins la bandera. Arriba al mostrador i em diu “Hola, es que traigo un certificado”. I jo li dic “Pues dile que pase, que no se quede en la puerta, hombre”. En aquest cas l’acudit va fer més gràcia a la gent que esperava que no pas a ell, ho vaig notar. En aquestes casos has d’afegir un “era broma, eh?”. Però ja et quedes amb mal cos…

En definitiva, jo continuaré optant per fer conyeta de tot i més o menys amb tothom, tampoc ho puc evitar. Però si sou una de les víctimes i potser teniu dubtes de la intenció del comentari, feu-me cas, més val agafar-s’ho en conya…

Tensa espera

Publicat 17 gener 2012 per Joan Poch
Categories: embaràs, familia, ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags: ,

Ja queda poquet, molt poquet. El Sergi encara no s’ha decidit a sortir, no té pressa. De fet, tècnicament la Núria “surt de comptes” el proper divendres dia 20 i per tant encara no tocaria. I sincerament, tampoc cal que tingui pressa en sortir, a vegades el que hi ha per veure tampoc és massa motivador…

Però jo estic desitjant a que es decideixi, espero ansiós la seva arribada i se m’està fent llarga l’espera. Tinc nervis. Molts nervis. Tinc ganes de veure-li la careta, els ullets, sentir el cúmul d’emocions que vaig sentir quan vaig veure el Jofre, emocionar-me al conèixer a aquest tros de mi al que ja m’estimo més que a la meva vida. Sé que em farà sentir emocions úniques i ja l’estimo incondicionalment.

La vida val la pena per experimentar coses com aquestes en primera persona, així que esperarem el que calgui… el Sergi està fent bona la dita aquella que diu que el que és bo, es fa esperar!!!

2011, un any que m’ha passat volant

Publicat 30 desembre 2011 per Joan Poch
Categories: embaràs, familia, Joan, que és maca la vida

Com acostuma a ser habitual quan s’arriba al final d’un període, va sent hora de fer balanç d’aquest any que deixem enrera. El 2011 ha estat per mi un any ràpid, en el sentit més literal, ja que pràcticament ni m’he n’he adonat i ja s’està acabant.

Això té la seva part posititiva, quan les coses em passen ràpid vol dir que he fet moltes coses i pràcticament no he tingut temps d’avorrir-me, vol dir que tinc il·lusions i metes per les que lluitar, que tinc amics als que ajudar, amb els que puc riure i plorar, persones a les que estimar incondicionalment, vides per omplir… de fet així ha estat, l’any que ara deixem m’ha suposat un cúmul de sentiments, a vegades positius i a vegades no tant, m’ha suposat tornar-me a il·lusionar amb la propera arribada del Sergi, el que serà el meu segon fill.

Però  l’any 2011 que estem a punt de deixar també m’ha exigit a molts nivells, tant laboral com personalment, m’ha demanat grans dosis de reflexió i de comprensió, en el sentit més ampli que us pogueu imaginar, i precisament per això m’ha desgastat en molts sentits, sobretot mentalment. Cada vegada més necessito desconectar de tots i de tothom i tenir algun temps per mi i únicament per mi, necessito trobar-me a mi mateix, perquè moltes vegades sento que no hi sóc i fins i tot em costa reconèixer-me. Busco inspirar-me, busco complicitats perdudes, trobar refugi a les meves pors, trobar-me a mi mateix…

Clar que si fem cas als maies i sobretot al seu calendari, l’any 2012 és l’últim de la civilitació humana tal com l’entenem, així que és qüestió d’aprofitar-lo. A mi personalment no em va gaire bé que s’acabi el món precisament ara, però ja intentaré enraonar amb algun descendent dels maies a veure si arribem a algun tipus d’acord per signar una pròrroga… ja us aniré informant.

Però vull fer balanç positiu de l’any que deixo i sobretot vull pensar que l’any 2012 serà millor, neixerà el meu fill i vull que sigui un any especial i important per mi i per tots els que m’importeu. Així que tots plegats farem el que calgui perquè sigui així.

Fem del 2012 un any ben especial. Feliç any nou!!!!

El canvi d’hora

Publicat 31 octubre 2011 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Joan, que és maca la vida

Tags:

Ho sento, per més que ho intento mai he arribat a entendre això del canvi d’hora i l’estalvi energètic. Aquest passat cap de setmana ens han tornat l’hora que ens havien “robat” a finals d’abril, que és quan s’estableix l’horari d’estiu. Ara ja hem entrat a l’horari d’hivern diuen… amb aquesta mesura de moure les hores es veu que estalviem fins a un 5% de la factura energètica, sobretot a les llars particulars. Ho diuen els experts. I jo sempre m’he preguntat: Qui són aquests experts? Que donin la cara… I com ho saben ells?

Poso a funcionar la meva imaginació… es veu que ells (els experts) es divideixen al 50%, la meitat fan el canvi d’horari i l’altra meitat continuen les seves vides normals sense retocar l’hora, malbaratant energia i diners. S’ho juguen al pedra, paper, tisora, perquè l’experiment a uns els hi pot sortir més car que als altres. Heu d’imaginar-vos una colla d’experts vestits amb bata blanca, formant una fila de 2 i fent eliminatòries amb la famosa cantarella “Pedra papeeeeeeeeeeer, tisoraaa!”. Llavors, una vegada assignats els horaris que seguiran cadascun d’ells i passat un mes des d’aquest canvi, comproven les seves factures de la llum respectives i amb una simple regla de 3 es veu que els que han canviat l’hora s’han estalviat un 5% de mitjana en l’import de la factura. Miracle!!!!!!! Com pot ser? Doncs perquè si et toquen l’hora, si et canvien l’hora de llevar-te i la d’anar a dormir, canvies els teus hàbits i engegues menys la llum, mires menys la televisió, els electrodomèstics gasten menys i tu et tornes una millor persona en tots els sentits. On vas a parar… no em direu que no ho heu notat?

Els nostres responsables, els polítics, sempre preocupats pel benestar del poble, apliquen la mesura orgullosos i satisfets, sabent que amb ella ens fan feliços i sobretot ens fan més rics i més energèticament eficients.

Jo estic pensant en que invertir aquest estalvi del 5% que aconseguiré. D’aquesta em faig ric, ja veureu…

D’il·lusió també es viu

Publicat 4 octubre 2011 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Jo conec a..., Joan, paranoies

Ell és inestable emocionalment , insegur a vegades i decidit en altres. Però és honrat i sincer. Tinc clar que n’hi ha que són més macos, n’hi ha que són més llestos, n’hi ha que són més rics i n’hi ha que són més importants. També n’hi ha de més joves i de més simpàtics, n’hi ha de triomfadors, exitosos i populars. Hi ha personatges de tots els gustos i colors, però cap que el superi amb il·lusió. I això em provoca des de la distància una reacció de curiositat, amb una extranya barreja entre l’admiració i la llàstima.

Admiració cap a la persona normal i corrent que t’explica la seva il·lusió i la comparteix amb emoció i eufòria, provant d’encomanar-te el convenciment que tot anirà bé. Llàstima per la persona que peca de passarell i que saps perfectament que es fotrà una hòstia com un piano de cua!

Pots preveure o esperar que una cosa anirà bé, de fet una actitud positiva és el primer pas cap a l’èxit final, ja que si ja des del principi no creus en algun propòsit, difícilment anirà bé. Però al mateix temps no cal fer grans castells de cartes que puguin esfondrar-se a la mínima inestabilitat, no cal crear-se altes expectatives difícils d’assolir. Perquè llavors el cop és molt gran, pràcticament insuperable.

I així l’observo i el segueixo, l’admiro i el compadeixo a la vegada i al mateix temps, mentre el jutjo d’amagat, penso que potser jo tampoc sóc tan diferent, que probablement hauria de canviar molts pensaments i moltes actituds perquè algú potser no gaire llunyà, algun personatge quotidià, des d’una suposada objectivitat i pensant en anonimat i a una distància prudencial ben segur que pensa de mi que d’il·lusió també es viu…

Una bonanova: que ve el Sergi!!!

Publicat 27 agost 2011 per Joan Poch
Categories: embaràs, familia, Joan, notícies, que és maca la vida

Tags: ,

Ara que ja definitivament s’acaben les vacances i que lògicament ja tenim a sobre el síndrome de mala hòstia postvacacional, ha arribat el moment de fer oficial una notícia d’aquelles inmillorables, una bonanova per fer oblidar la destrempada del final le vacances: La majoria dels que em coneixeu ja ho sabeu, perquè us ho he dit en persona, però per si hi ha algú que encara no n’està assabentat us comunico que si tot va com ha d’anar, el proper mes de gener neixerà el Sergi, el germanet del Jofre!!! És una de les millors notícies que es poden donar, d’això no n’hi ha dubtes. Així que ja ho veieu, la família augmenta!

Aquestes vacances hem dedicat alguns dels dies a fer lloc al pis pel nou habitant que està en camí, hem reubicat l’habitació per fer-hi espai per algun armari més, que també està en camí, per poder encabir tota la nova robeta i “menatge” del petit Sergi… se’ns gira feina!!! Serà un tornar a començar, seran nits en vetlla, serà estar pendent que el Jofre qno agafi massa gelos, tornar a canviar bolquers. Seran dos cadiretes al cotxe, serà doble ració de paciència… però què voleu que us digui, jo en tinc moltes ganes!!! Recordeu-me això que ara dic quan faci una cara de circumstàncies amb ulleres de pam i em queixi de les nits d’insomni…

Preveient

Publicat 19 agost 2011 per Joan Poch
Categories: Joan

Com passen els dies quan un està de vacances? Volant, passen volant!

Hi ha una dita popular o teoria popular, no us sabria dir exactament què és, que és aquella que diu que les vacances s’acaben molt ràpid… i és ben certa, ja queda ben poquet i sembla que tot just acabin de començar. I a part jo tinc el problema de la previsió, sempre m’agrada tenir previst què passarà perquè no m’agafi per sorpresa. I és clar, a deu dies vista de la tornada, ja començo a pensar que això s’acaba, amb la qual cosa m’aflora la terrible sensació del dia a dia més rutinari. Per tant aquests últims dies ja comencen a no ser satisfacoris del tot, cada jornada que passarà anirà augmentant la frustació cap a la imminent tornada “al tajo”. Per tant, i ja que parlava de teories i dites populars, aquella que diu que “hombre previsor vale por dos” és una kamama… al final acabo amargant-me els últims dies de vacances en previsió dels dies de feina que estan per venir… lamentable!!!

De totes maneres i si em guardeu el secret, us haig de confessar que una mica de ganes de tornar a la rutina del dia a dia sí que les tinc. Se’m passaran aviat aquestes poques ganes, però una mica hi són…

A gaudir del que queda!!!!!!

Vacances

Publicat 2 agost 2011 per Joan Poch
Categories: familia, Joan, que és maca la vida, vacances

Tags:

Doncs sí, per fi han arribat les tan esperades vacances. Temps per estar amb els de casa i gaudir del que sigui que decidim fer plegats. Temps també per recuperar hores de son perdudes durant l’any i per alliberar-se de tensions i ansietats poc recomanables.

Aquests estiu no tinc previst fer res especial, de fet no anirem a cap lloc concret durant alguna temporada determinada, no hem llogat cap apartament ni hem reservat cap hotel ni res d’això. Improvitzarem una miqueta i volem anar a molts llocs de per aquí a prop i potser fer alguna excursioneta de 2-3 dies pel Pirineu.

Però sobretot aquestes vacances les vull aprofitar per reflexionar sobre tot el que em ve passant últimament, vull mirar de ser capaç de relativitzar les meves preocupacions i aprendre a no preocupar-me de les coses que no valen la pena o no puc controlar. Haig de prioritzar el que és important per mi i tot el demés deixar-ho en un segon terme i que no m’atabali ni m’amoïni massa. Haig d’estar pels meus, en el sentit i context més ampli possible  que pugui tenir la paraula “meus”, però al mateix limitar les meves energies i les meves possibles hores d’insomni precisament a aquesta gent que és important per mi, i els altres protagonistes secundaris de la meva vida, deixar-los de banda més enllà del contacte puntual que cal que tinguem.

Així que molt bones vacances a tots i carregueu piles tot el que pugueu que a la tornada estaré en plena forma per donar-vos tota la guerra possible!!!! I sobretot molt bones vacances pels meus, vosaltres ja sabeu qui sou….

Sorpreses agradables

Publicat 6 juliol 2011 per Joan Poch
Categories: 1, familia, Joan, que és maca la vida

Tags:

Jo sempre he estat un tio poc amant de les sorpreses. Sóc d’aquesta mena de persones als que ens agrada tenir-ho tot controlat, no m’agrada gaire la sensació de que el que passarà jo no ho tingui previst. M’agrada estar més a la banda del que maquina, del que ho prepara tot per donar una sorpresa a algú, controlant fins l’últim detall del que passarà.

Però afortunadament la vida és incontrolable, fins i tot per gent com jo. Sempre passen coses inesperades, o coses esperades però incontrolables que poden fer canviar de plans amb molta facilitat. I què voleu que us digui, en el fons també m’agrada la sensació que no puc controlar-ho tot, la sensació de tensa espera, de voler conèixer coses que encara no es poden saber… la sensació que a la vida hi som de pas però serem més o menys feliços en funció de les sorpreses agradables que ens hi anirem trobant.

I tot i que li dono voltes i voltes al tarro, tot i que intento racionalitzar els instints i preparar-me pel que pugui venir, perquè sóc així i no ho puc evitar, en el fons se’m dibuixa un gran somriure sempre que penso en el meu futur i sobretot en el futur dels meus, i això fa que em senti satisfet de tot el que controlo i de tot allò que afortunadament se m’escapa.

Tensa espera…

El “femillisme” que em cansa

Publicat 28 juny 2011 per Joan Poch
Categories: ficcions reals, Joan

Tags:

Després d’anys de justificades reivindicacions del feminisme més autèntic  la societat sembla que està evolucionant mica en mica cap a la igualtat entre sexes. Queda molt camí encara per fer i costarà que en segons quins sectors i depenent de quines mentalitats i personatges siguin capaços d’acceptar l’evidència, però tampoc cal oblidar que és feina de tots plegats caminar cap a la direcció correcta.

I quan dic que és feina de tots és perquè ho crec així. Som cadascú de nosaltres els que des del nostre dia a dia i des de la nostra normalitat hem de fer quotidià el que fins ara semblava extraordinari. Més enllà dels acudits facilons i de la conyeta provocativa (s’ha de saber fer conya de tot i amb tothom) últimament em preocupa bastant el to del discurs que està agafant el que jo anomeno “femillisme”. Què és el femillisme? El mateix que el masclisme, però parlant de dones.

Sembla que exaltar les virtuts de les dones i insultar als homes, així en general i de manera injustificada, ha de fer gràcia. Segons aquesta tendència, totes les dones són bones pel fet de ser dones i tots els homes són uns inútils pel fet de ser homes. I si no et fa gràcia el discurs, és que no ets prou modern. A mi em fa la mateixa pena que el discurs masclista contra el que tant han lluitat moltes dones durant molts anys.

Com a conclusió resumiria dient que em cansen els discursos sexistes en general. I el que més em cansa és la gent que se’ls creu i els escampa. A cagar a la via!!!!


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.